Just avui (9 de Març de 2012) es compleixen 11 anys des que es va engegar el projecte “Músics al metro” per part de l’Associació de Músics del Carrer i el Metro (AMUC) de Barcelona amb la col·laboració del districte de Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona juntament amb TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).

Amb aquest projecte es pretén establir una presència regulada de músics en punts concrets i senyalitzats de la xarxa de metro intentant així evitar l’activitat ambulant que es produeix freqüentment dintre els vagons. Per poder tocar al metro es van crear unes “proves d’idoneïtat” on, mitjançant un examen d’aptitud, un jurat decidia qui podía actuar en aquests punts i qui no.

Tot i així, avui en dia continua havent-hi molts músics que ja sigui per necessitat o per treure’s uns diners de més, es passegen pels vagons de metro pasant el barret per aconseguir alguna recompensa. En la majoria dels llocs de forma il·legal i fins i tot havent d’amagar els seus instruments per si un dels vigilants els veu no pugui requisar “l’arma del delicte”.

Avui tornant cap a casa quan passavem amb la U-Bahn per l’Oberbaumbrücke, a l’alçada de Warschauerstraße, dos turcs han pujat al nostre vagó i al tencar-se las portes al seu darrera han tret una melòdica i una trompeta. El seu nivell musical era normal (he sentit moltes coses de nivells molt més baixos en qualsevol escola de música) i la música que tocaven era prou entretinguda. El que em sembla interessant en aquest cas però, és la reacció de les persones que estan en el mateix vagó. Tant a Barcelona, com ara a Berlín, m’he adonat que la reacció que sol tenir la gent (si no és que porten ja unes quantes cerveses) és posar una cara seriosa i fingir que no els veuen o acutant com de “això no va amb mi”.

Jo no puc evitar somriure. No solc pagar als músics al metro, però si que m’agrada gaudir del que fan encara que duri 30 segons mentre arribem a una altra estació. El que no m’agrada és posar les cares desagradables com fan d’altres persones. Primer de tot perquè no em sembla correcte de cara als músics i per altra banda perquè sincerament de desagradable normalment no ho solc trobar gens.

Com he dit, el nivell de molts és bastant bo. Admiro quan veig un trompetista tocant en un racó de l’Alexanderplatz, a l’aire lliure quan estem a -10ºC… o veig com un acordeonista fa malabars interpretant peces virtuosístiques enmig de la ressonància dels passadisos de les estacions de metro.

Segons “Músics al metro”, en els primers 10 anys es van instaurar 34 punts a la xarxa de metro on hi toquen aproximadament uns 600 músics. Una xifra realment impressionant. Ells ho fan “legalment” i tot i així la gent els sol considerar com a mals músics (pel context on es troben).

És un cas molt conegut arreu del món degut a que la majoria de mitjans de comunicació se’n van fer ressò. Joshua Bell es posa en una zona d’una de les estacions de metro de Washington D.C. i comença a interpretar peces del mateix repertori que la nit anterior havia interpretat en una de les sales més importants i amb un dels públics més selectes. El resultat? Molt diferent. La gent ni se’l mira tot i que en algún moment algú el reconèix i es para a escoltar-lo durant una estona.

El cas de Joshua Bell és conegut perquè el músic és conegut i no deixa de ser anecdòtic, però la veritat és que el metro, sigui de la ciutat que sigui, està plegat de bons músics que es veuen obligats a tocar davant de males cares i “per quatre duros”.

A Barcelona continuen amb iniciatives tan bones com el Festival Músics al Metro que any rera any es produeix a finals de novembre al vestíbul de l’estació d’Universitat (L2). Allà els músics del metro poden gaudir d’un escenari on compartir la seva músics amb els altres músics i amb els passatgers que passen per allà. És un dia en què la gent els mira amb més respecte… però tot i així ja se sap… si no es maquilla amb camisa, corbata i americana no té valor ni és seriós…

Que sí, que ets dels que gaudeix dels llibres i defensa els plans lectors, però mai trobes el moment. I acaba l’any, i el gran culturetes ha aconseguit acabar un llibre i mig.

De sobte, descobreixes els reptes de Meribelgica i alguna cosa et pica per ficar-t’hi i acabar-los.

De què van aquests reptes? Cada any s’estableix un criteri per guiar la lectura dels participants. Vegem els anys anteriors:

- 2007: abecedari

- 2008: països de la UE

- 2009: partida de pòquer

- 2010: 365 dies

- 2011: taula periòdica

Aquest any, el criteri consisteix en llegir-se un llibre per cada franja horària del planeta, ja sigui perquè la història es desenvolupi en alguns dels països, o bé perquè l’autor hi hagi nascut. Tot això amb una interfície cada cop més elaborada.

I què s’hi guanya? No hi ha premi. 

T’ho passes bé trencant-te el cap per completar la llista, i a més va molt bé per portar un control de lectures. També hi ha lloc perquè els més competitius saciïn la seva set de triomf quan passen al davant dels més ràpids. 

“Je t’aime… moi non plus” és el títol de la cançó més coneguda de Serge Gainsbourg. Prohibida a diferents països i fins i tot via comunicat del Vaticà per ofensiva, va arribar a ser al capdamunt de les llistes d’èxits d’Anglaterra.

A la cançó, Jane Birkin, futura parella de Gainsbourg, fingeix un orgasme durant la cançó on els dos canten, a mode de xiuxiueig, una lletra sexual considerada com una descripció propera a un acte sexual. Al llarg del seu catàleg, les lletres de Gainsbourg es caracteritzen per contenir un erotisme poc amagat en els molt ben trobats dobles sentits i amb un caràcter misogin reconegut pel propi autor.

Sens dubte Serge Gainsbourg és un “perdedor“… no en la seva música sino en la seva vida tot i que molts poden opinar el contrari. Dotat d’una lletjor no molt exagerada, quan era un adolescent va provar de perdre la virginitat varis cops contractant els serveis de prostitutes. Més enllà d’aconseguir-ho, el fracàs va ésser tan gran que fins i tot les prostitues es mofaven d’ell per la seva incapacitat a l’hora de tenir sexe amb elles. Aquest fet sembla ser que, segons diu Jane Birkin, va traumatitzar i alhora enfortir al cantant que pocs anys més tard aniria al darrera i aconseguiría a les dones més guapes de tota França. A part d’això tota la seva vida ha jugat amb la provocació arribant a crear un alter ego anomenat “Gainsbarre” que seria un reflex de la seva vida privada impregnada de l’acoholisme, el tabac i la deixadesa que faria fins i tot que la seva última dona el deixés i es convertís només en una bona amiga fins la seva mort.

Al final de la seva vida va morir d’un atac de cor pràcticament cec, sense desfer-se de les seves cigarretes ni de l’acohol i sol al seu pis de la 5bis rue de Verneuil a París. Tal com Gainsbourg molts artistes no reflexen 100% la seva vida en les seves lletres tot i que en essència sempre hi ha un toc d’autobiografia exagerada.

Un dels altres “perdedors” conegut per molts és Miguel Angel Blanca, qui ha aconseguit destacar gràcies a la seva forma característica de cantar, amb una veu trencada i plorenera. Un perdedor al capdavant de l’exitosa banda Manos de Topo.

Se me ha puesto cara de idiota
al verte bostezar,
te columpias en brazos de un buen hombre
que hipnotiza maniquís,
te ha cambiado la camisa de fuerza
por el estampado tropical,
que ahora te sale horchata de las tetas
y que por fin te has olvidado de mí.

“Maquillarse un antifaz” (Tus siete diferencias [EP digital, 2011])

Tot va començar com una paròdia de les típiques cançons romàntiques poperes. Des d’un punt de vista diferent buscat les històries de desamor, de perdedors que mai aconsegueixen la noia. Segons ells és la forma que tenen de mostrar que el patiment que es pasa per amor és absurd i que encara que les seves lletres puguin semblar el contrari, ells són són optimistes.

La figura del perdedor sempre agrada. Ja sigui un cantant que té una suposada vida de perdedor que ho enmascara amb cançons provocadores i sexuals, o un cantant optimista amb lletres de perdedor. El morbo interessa i per això està ple de grups que busquen unes lletres inusuals, no esperades, provocadores…